Herències i successions a Barcelona: guia del dret successori català

La successió de qui tenia veïnatge civil català es regeix pel Llibre quart del Codi civil de Catalunya, aprovat per la Llei 10/2008. És un cos normatiu complet, amb institucions pròpies que no existeixen o funcionen d'una altra manera al Código Civil espanyol. Aquestes són les diferències que més conseqüències pràctiques tenen.

• Llibertat de testar àmplia. El testador català pot designar hereu universal qui vulgui, amb l'únic límit de la llegítima. La figura de l'hereu forçós, tal com s'entén en dret comú, té un abast molt més reduït.
• Llegítima d'una quarta part. Davant dels dos terços del Código Civil espanyol, a Catalunya la llegítima és una quarta part del valor del cabal hereditari, i correspon als descendents; a falta d'aquests, als progenitors. A més, és un dret de crèdit: el legitimari no és cotitular dels béns, sinó creditor d'una quantitat, cosa que permet pagar-la en diners.
• El cònjuge no és legitimari. El cònjuge o convivent en parella estable no té llegítima a Catalunya, però sí drets propis: l' usdefruit universal en la successió intestada, la quarta vidual quan els seus recursos econòmics són insuficients, i el dret a continuar utilitzant l'habitatge familiar durant l'any de viduïtat.
• Successió intestada amb ordre propi. Succeeixen primer els descendents; si no n'hi ha, el cònjuge o convivent, que precedeix els ascendents; després els ascendents, els col·laterals i, en darrer terme, la Generalitat de Catalunya.
• Institucions singulars. El pacte successori, que permet ordenar la successió en vida mitjançant acord amb determinats familiars —molt utilitzat en la transmissió d'empresa familiar—, l'heretament, el fideïcomís i els llegats d'usdefruit amb facultat de disposar.
• La regla que «no hi ha llegat sense hereu». En dret català la institució d'hereu és essencial: un testament que només contingui llegats planteja problemes d'eficàcia que convé preveure en redactar-lo.

Determinar el veïnatge civil del difunt és, per tant, la primera pregunta tècnica de qualsevol successió, i no sempre coincideix amb el lloc de residència en el moment de la defunció.

Les tres opcions de l'hereu

• Acceptar pura i simplement. L'hereu respon dels deutes del causant també amb el seu propi patrimoni. És l'opció que es produeix, a més, per actes concloents: disposar de béns de l'herència equival a acceptar.
• Acceptar a benefici d'inventari. Limita la responsabilitat als béns de l'herència i protegeix el patrimoni personal. Exigeix formalitats i terminis estrictes, i és l'opció prudent quan hi ha qualsevol dubte sobre els deutes del difunt.
• Renunciar. S'ha de fer davant de notari, és pura i total —no es pot renunciar en part— i irrevocable. Convé calcular abans què passa amb la part renunciada, perquè pot acréixer a altres hereus o passar als descendents del renunciant amb efectes fiscals diferents.

Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones

Està cedit a la Generalitat de Catalunya, que aplica la seva pròpia normativa. El termini de presentació és de sis mesos des de la defunció, prorrogable per sis mesos més si se sol·licita dins dels cinc primers mesos. La pròrroga merita interessos, però evita el recàrrec i la sanció.

Plusvàlua municipal

Si a l'herència hi ha sòl urbà, cal liquidar l'impost municipal sobre l'increment de valor dels terrenys, també en el termini de sis mesos prorrogable. Es pot optar entre el mètode objectiu i el càlcul per plusvàlua real, i si no hi va haver increment de valor no es paga, però sí que cal declarar-ho.

• La llegítima. El seu càlcul exigeix computar donacions anteriors i valorar béns; és l'origen de la majoria de les reclamacions entre germans. Prescriu, i aquest termini juga a favor d'uns i en contra d'altres.
• L'usdefruit vidual. Conviure amb la nua propietat dels fills genera conflictes sobre despeses, obres i venda de l'immoble. La commutació de l'usdefruit per altres béns o per diners sol ser la sortida.
• Béns que apareixen després. Comptes oblidats, assegurances, participacions. Obliguen a una addició d'herència i a una liquidació complementària.
• Hereus il·localitzables o a l'estranger. Requereixen poders, apostilles i traduccions, i allarguen els terminis just quan l'impost ja està corrent.
• Deutes del causant. És la raó per la qual existeix l'acceptació a benefici d'inventari. Acceptar sense inventariar és la decisió més cara que es pot prendre en una successió.
• Impugnació del testament. Per manca de capacitat del testador o per vici del consentiment. Exigeix prova mèdica i documental, i terminis exigents.

La major part d'aquests problemes es preveuen abans: amb un testament ben redactat, amb un pacte successori quan hi ha empresa familiar pel mig i amb una planificació fiscal feta amb temps. Després de la defunció, el marge és molt més estret.